Una rebuda amb els braços tancats

12191316_510287242465981_6931124279389872787_o  Amb el Siscu Baiges podríem haver parlat de moltes coses, per exemple de les trapelleries de la família Pujol, de les quals va donar compte en diferents mitjans, com Diari de Barcelona o El Triangle, molt abans de que el president Maragall deixés anar la bomba del 3% al Parlament de Catalunya. Tots dos van tenir el mateix poc èxit, però la realitat és tossuda i sovint acaba surant, com podem veure aquests dies.

En el primer sopar del Club Còrtum en Siscu ens ha vingut a parlar d’una altra realitat, dura i tràgica, com és la crisi dels refugiats que colpeja amb insistència les portes d’una Europa que no sembla estar massa per la feina. A finals d’aquest any 1.000.000 de persones hauran arribat als diferents països de la Unió Europea en busca d’empar, i els càlculs de l’ACNUR ens diuen que no quedarà aquí, que aquesta xifra es tornarà a repetir al llarg del 2016 i, segurament, del 2017. Són persones que fugen de la guerra, que davant la violència i la manca de futur que sacseja el seu país han arribat a la conclusió que  és més probable sobreviure al mar que al conflicte i l’absurd que es viu a Síria.

La majoria han posat els seus ulls a Alemanya, ningú sap ben bé per què. Probablement per les seves ajudes, però a Bèlgica aquestes són encara més grans i anar allà no desperta un excessiu entusiasme entre els centenars de milers de persones que van arribant.

És veritat que la cancellera alemanya Àngela Merkel ha fet un cert gest d’obertura, immediatament matisat, però el cert és que la benvinguda a llocs com Hongria, on s’aixequen murs i es llencen gasos lacrimògens contra els refugiats, no és precisament cordial. Hi ha qui diria que això és perquè el president hongarès Viktor Orban és membre d’un partit bastant proper a l’extrema dreta. Però no gaire lluny d’allà, a Eslovàquia on el primer ministre és el socialdemòcrata Robert Fico, qui per cert, havia estat el representant del seu país a la Cort Europea dels Drets Humans, exigeix que els refugiats que li puguin tocar no siguin musulmans.

Mentre aquest sinistre repartiment té lloc, milers de persones continuen llançant-se al mar, centenars d’elles segueixen morint ofegades. A tots ens va colpir la foto del nen Aylan Kurdi, però el cert és que des del dia en que es va publicar la imatge del seu son etern a la platja, ja han mort altres 250 nens, alguns d’ells a poques desenes de metres  de les costes gregues.

És el destí que espera a moltes de les 5.000 persones que intenten arribar cada dia a Grècia des de Turquia. Persones que travessen el mar per la senzilla raó que el gual que permetia travessar el petit riu que fa de frontera entre aquests dos països es va bloquejar abruptament amb un mur. Les aigües de l’Egeu es van convertir en l’única sortida.

Per allà van passar moltes d’aquestes persones que fugien de la destrucció del seu país. Algunes són ara a Barcelona, dormint sense sostre. I altres 2.000 són a Melilla, on van arribar seguint un ruta alternativa i fent-se passar per marroquins.

I pel camí s’han afegit d’altres. Refugiats de Kosovo, d’Eritrea o d’Afganistan que ho tenen encara una mica més malament, doncs algú pensa que com no venen fugint de l’Estat Islàmic, es podrien retornar als seus països.

Ens espanta aquesta xifra de tres milions de persones que arribaran fins el 2017 a la Unió Europea, però la veritat és que ja n’hi ha dos milions i mig a Turquia, el que ha portat a l’Àngela Merkel a oferir uns quants dinerons al president islamista turc, Recep Tayyip Erdogan a canvi del que se’ls quedi. A països com el Líban, on l’Estat Islàmic ha fet alguna incursió, els refugiats ja superen la població autòctona i a Jordània el seu nombre també va en augment.refugiIATS2

Aquests països s’han convertit el l’antesala de l’Ítaca europea. En espais buits on el fugitius deambulen buscant la manera d’arribar al seu destí. Mentre esperen compren a les botigues i al basars allò que creuen que els caldrà per a la seva travessa, les armilles salvavides -aquestes que enlloc de surar s’omplen d’aigua i arrosseguen la persona que els porta cap al fons del mar-, una mica de menjar. I és en aquestes botigues on troben algú que pel mòdic preu de 500, 800 o 1000 euros dius que els portarà fins el Vell Continent.

Sovint tenim la idea de les màfies com a grups altament organitzats. Però fins i tot en això la realitat es decebedora. Qui s’acosta a als refugiats no són multinacionals del crim, són persones que intenten

guanyar uns diners traficant amb la desgràcia i el patiment, de la mateixa manera que comercien amb catifes, té, espècies o vaixelles.

Els refugiats són bons clients. Tenen diners, parlen idiomes, molts d’ells tenen formació universitària. Els que poden fugir de Síria són les classes mitjanes. Els pobres i els vells es veuen obligats a quedar-se dins del país, a contemplar i a patir les atrocitats del règim de Bashar el Assad o de l’Estat Islàmic. Això si, bona part d’ells fora de les seves cases. A l’interior de Síria hi ha 4.500.000 de desplaçats segons dades de l’ACNUR. Per tenir una idea de la magnitud de la tragèdia, només cal recordar que la població siriana abans de començar la guerra era de poc menys de vint-i-tres milions de persones. Ens arriben aquells que estaven ben situats, que tenien recursos. Venen amb els seus telèfons mòbil i la primera pregunta que fan en trepitjar Europa és on poden trobar una connexió wi-fi.

Així que recollir mantes i menjar serveix de ben poc. De fet aquelles persones que han pres iniciatives en aquest sentit han tingut seriosos problemes per desfer-se del que han aconseguit amb la millor de les seves voluntats.

Estem davant d’una qüestió política. És un problema d’aquesta Unió Europea que es mostra incapaç de reaccionar. Es clar que molts es pregunten com es que encara hi ha qui pensa que Europa pot ajudar als que venen de fora si amb la crisi grega ha demostrat que és incapaç d’ajudar els que ja hi són a dins. Ben mirat, aquest 2015 ha estat un any ben galdós pel somni europeu.

Tampoc es por culpar del tot als europeus. Les Nacions Unides, que van néixer amb la voluntat de constituir-se en una mena de govern mundial, ni hi són ni se les espera en aquesta festa. ¿La solució?, intentar que acabi una guerra que va començar l’any 2011 amb la il·lusió d’aquestes primaveres àrabs que, excepte a Tunísia, han acabat per esdevenir malsons. La reacció violenta i cruel del president sirià Bashar el Assad contra els seu poble va generar una guerra civil on aviat van agafar protagonisme els grups islamistes. I és un bon motiu de reflexió pensar en les raons per les qualsrefugiats el radicalisme religiós està ocupant el lloc dels grups progressistes al estats àrabs. Un exemple el tenim ben al costat, al Marroc, on els islamistes han pres l’espai polític als partits d’esquerra a les darreres eleccions.

Tornem a Síria, on els Estats Units ben aviat van armar i alimentar als grups opositors a Bashar el Assad, al menys a una part petita allunyada dels postulats del radicalisme musalmà. Aquest espai va quedar en mans de l’Estat Islàmic, un grup radical que combatia a l’Iraq i que aparentment va néixer de les restes de l’exèrcit de Sadam Hussein. Aquell que els mateixos americans van dissoldre deixant sense feina, ni possibilitats de guanyar-se la vida, un bon grapat d’homes ressentits contra occident i amb formació militar.

Per acabar-ho de complicar Rússia, que té una base naval al port sirià de Tartus, ha decidit intervenir en defensa del seu amic sirià i entre bombardeig i bombardeig a les posicions de l’Estat Islàmic fa alguna que altra incursió en contra de les forces de oposició moderada que arma els Estats Units. No és sorprenent. Obtenir i protegir les seves sortides al mar ha estat històricament unes de les obsessions de la política exterior russa.

Així que una solució al conflicte sembla llunyana. Els americans i els russos estan d’acord en una cosa, cal aturar l’Estat Islàmic i crear una taula negociadora on debatre el futur del país, es clar que el problema rau en decidir qui ha de conduir aquest futur. Moscou diu que el Assad, Washington que qualsevol altre.

Mentrestant el sirians segueixen fugint de la catàstrofe, decidint si moren al seu país o en el camí cap a Europa. I no ens hem d’enganyar, quan acabi la guerra la majoria d’ells romandran als països on s’hagin instal·lat. Al menys això és el que ens diu l’experiència del Balcans, on si que hi van haver retornats en finalitzar el conflicte, però ni molt menys van ser una majoria dels que van trobar refugi a casa nostra.

La pregunta segueix sent si es pot fer alguna cosa. La resposta es que els ciutadans comuns podem fer ben poques. El cert es que a Europa, a Espanya, a Catalunya i a Barcelona són centenars de milers de persones les que estan disposades a fer alguna cosa. I si encara creiem en la política si que en poden fer una, i és exigir als nostres governs i a les institucions europees que, entre foto i foto amb els grups de supervivents a la travessa de la Mediterrània, trobin una estona per crear vies segures per permetre als refugiats arribar al continent sense arriscar les seves vides, sense convertir-se en carn d’un vergonyant comerç humà.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *