Som tu i jo, qui ho vivim

Estic emocionalment esgotada per tot el que estem vivint aquestes setmanes. Tinc moments d’optimisme, d’altres de por, estones en què em sento acompanyada per molta gent que pensa com jo i d’altres d’una absoluta soledat en un entorn tan polaritzat.

Hi heu pensat? Quan parlem d’independència sí o independència no, parlem de persones, parlem de tu i de mi, no d’un ens enigmàtic i desconegut que no sabem a què respon. Quan ens referim a conflicte social i a trencament de la convivència, ens referim a tu i a mi, i a la teva parella, i a la meva mare, i al teu amic i a la meva veïna. Persones. Parlem de persones, tinguem la ideologia que tinguem i ens dediquem a vendre peix, a fer política o siguem policies, prefessores o astronautes. Per damunt de tot som persones, amb sentiments, amb un recorregut vital, amb emocions que aquests dies, aquestes setmanes, estan a flor de pell. Hi pensen en això els dirigents d’un cantó i de l’altre quan parlen tan alegrement de proclamar la DUI o d’aplicar el 155? No som ovelles, no som una massa uniforme, som persones i l’estrés emocional al qual estem sotmesos tots plegats és gegantí.

Sí, perquè s’ha escrit molt -i més que s’escriurà, suposo- sobre el que està passant aquestes setmanes a Catalunya. S’han fet anàlisis de part i altres pretesament objectives. N’hem vist imatges reals i fictícies. Hem llegit proclames incendiàries i apelacions a la calma i al diàleg. Però algú s’ha parat a pensar en la ciutadania? En aquests set milions i mig de catalans i catalanes que ens trobem immersos en aquesta voràgine que ho eclipsa tot? De ben segur que sí. Molts i moltes han pensat en com trenca la convivència, en com ens afecta econòmicament la fuga de bancs i empreses… Però jo vull anar més enllà i referir-me a aquest estrés emocional i psicològic que ens aclapara i cada dia ens deixa més cansats; i més anestesiats?

Estrés emocional, sí, provocat per la magnitud de la situació, però també per la cada cop més complicada gestió del dia a dia. La gestió de  no discutir amb la parella, el pare, una germana o un amic que no pensa com tu no és qualsevol cosa. Pot semblar una petitesa al costat de la magnitud dels esdeveniments que ens transmeten amb més o menys fortuna mitjans de comunicació i xarxes, però qui no té al seu voltant una persona estimada que no pensa igual i que és absolutament intransigent i impermeable a quasevol altre raonament?

No en coneixeu cap, a banda i banda? Jo crec que tots en tenim algun en el nostre entorn proper, entre la gent que estimem i ens estima. I gestionar aquest estrés emocional i psicològic ens desgasta tant que eclipsa la resta d’històries vitals. Per això, tot i que no em faran cas, apel·lo al diàleg, a la concòrdia i al sentit comú d’uns dirigents irresponsables que estan produint un estrés emocional sense precedents en una població tradicionalment tranquil.la i serena que cada cop està més i més exaltada, més i més cansada de tanta incertesa i proclames incendiàries. No, no en volem cap, d’incendi; volem recuperar la nostra petita vida de normalitat quotidiana. Senyors i senyores, presidents, ministres i consellers, sou capaços de deixar-vos d’exaltacions emocionals i retornar a la racionalitat del diàleg polític? Us preocupa gaire el nostre estrés emocional? El nostre cansament? Us preocupem, les persones? Doncs feu-nos un favor i reconduïu la situació. Encara hi sou a temps.

 




Iolanda Pàmies Rimbau
Foto: Pepe Luque
Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *