Reforma constitucional. Solució al problema català?

És la reforma de la Constitució la solució al problema català? Li preguntem a l’Argelia Queralt, professora de dret constitucional i directora d’Agenda Pública, i la resposta és ràpida i contundent: No. La reforma de la Constitució no és la solució al conflicte que es viu a Catalunya, però qualsevol sortida que se li doni passa, necessàriament, per canvis constitucionals. Una reforma de la Constitució no és cap vareta màgica, tampoc en un tema com Catalunya, que és un tema polític i no jurídic.

Per l’Argelia, cal reformar la Constitució en diferents aspectes, més enllà dels territorials, doncs es tracta d’un text que porta quaranta anys vigent, però sobretot, perquè es va redactar en un moment històric molt concret i en un context polític i social determinant. Això no significa que la Constitució del 78 sigui un desastre, ni que es va fer fatal, ni demonitzar la Transició. Simplement vol dir que ha fet una molt bona feina, però que ha envellit i li cal una actualització i una adaptació a les necessitats de la societat actual.

I cal una reforma territorial, que especifiqui quina és la organització territorial i com aquests territoris es distribueixen el poder. Un tema que caldria abordar també encara que no existís el problema de Catalunya.

Durant el procés constituent era molt obvi que hi havia un seguit de territoris que havien d’obtenir alguna resposta a les seves reivindicacions d’autogovern, i ser entitats diferenciades pel que fa a la seva administració política. Per tant, quan es redacta la Constitució el que es disposa és un seguit de normes a seguir per a aquells territoris que vulguin esdevenir autònoms. Per tant, no hi ha un tipus predefinit de quin és el model d’Estat que es vol pel que fa a l’organització territorial, que ha acabat donant lloc a l’Estat de les autonomies, però que hauria haver pogut tenir un resultat molt diferent.

Hem assumit amb una cert alegria que tothom vol un Estat descentralitzat, semblant al model federal, quan a realitat és que hi ha molts sectors polítics, i no només a la dreta, que no accepta aquesta descentralització. Per tant hi ha un problema a l’hora de decidir que volem fer, que volem ser de grans. I hi ha un problema perquè no hi ha un acord al respecte. Fins i tot el PSOE, durant molts anys, anava de federalista, però ho deia en veu baixa i en la intimitat, però un projecte federal no va ser mai damunt la taula, i això ha impedit un debat sobre cap a on volem anar.

Durant els anys 2000 el tema autonòmic ja ha donat tot el seu suc. És quan comencen a haver debats sobre com modificar la constitució per donar resposta al tema territorial. I aquí es  comença a estudiar com reformar l’Estatut per millorar la situació d’autogovern de Catalunya.

El resultat és l’actual Estatut, que és cert que fa una lectura molt generosa de l’actual Constitució, i davant el qual el Tribunal Constitucional es va equivocar, no tant en determinar que hi cabia o no dins la Constitució, com a l’hora d’entrar a jardins on no calia ficar-se, com per exemple el Preàmbul, on es van posar a veure si és constitucional o no un element que està en una part que no vincula jurídicament, i per tant no genera obligacions, i eliminar el concepte nació, que molt probablement hauria satisfet la voluntat dels catalans dins del conjunt de l’Estat.

I és això, juntament amb altres elements no menors, com és la crisi econòmica, el que ens ha portat fins aquí, a un conflicte polític, i davant el quals els dos grans partits, PP i PSOE, no tenen clar quin model d’Estat volen. Un exemple és la Declaració de Granada, que pel PSOE era el punt d’arribada i pel PSC era el punt de partida. I el PP senzillament no es posiciona.

Ciudadanos s’ha definit com un partit federalista, però no se li coneix cap proposta concreta, i el Comuns són federalistes.

Aquí el tema del federalisme està molt mal vist. És un concepte que a Espanya hem maltractat molt, però que és un projecte viable i és el projecte per Espanya. L’únic que ens salvaria de la situació que vivim. Ara caldria determinar quin és el federalisme que volem, perquè federalisme vol dir moltes coses.

Com hauria de ser aquesta reforma territorial de la Constitució? Doncs hauria de respondre a tres qüestions. La primera dir quines són aquestes entitats autònomes. A la Constitució no diu que hi ha  disset Comunitats Autònomes ni quines són.

A qualsevol Constitució federalista el primer que apareix són les entitats que conformen l’Estat, entre d’altres coses perquè són Estat. Això és una cosa del que sovint ens oblidem. Les Comunitats Autònomes són Estat. Hem de saber de què estem parlant quan ens referim a aquestes entitats amb poder d’autogovern.

Un segon element una mica més profund és el de la distribució competencial. A la Constitució actual apareixen dues llistes, la de les competències que les Comunitats Autònomes podien assolir, i l’instrument per definir  les competències de cada territori és l’Estatut d’Autonomia, d’aquí que siguin una peça clau. La segona llista és la de les competències de l’Estat.

Això ha generat moltíssims conflictes, doncs l’habitual és que hi hagi una llistat per l’Estat, una llistat pels ens descentralitzats i desprès una clàusula que diu que allò que no apareix a cap llista és per l’entitat descentralitzada. A Espanya, les llistes són un batibull. I la clàusula residual és en favor de l’Estat, el que suposa un trencament amb la descentralizació política.

Una possibilitat que potser serviria, és posar una llista d’aquelles competències que són de l’Estat i la resta per les Comunitats Autònomes. Això seria també un canvi substancial respecte al que és l’Estatut d’Autonomia, que passarien a ser uns textos on es recullen només les institucions que en formen part. També és importantíssim el Senat.

Senat i federalisme van de la mà. I hem fet una gran esforç per desprestigiar a la segona cambra, fis el punt que ara hi ha partits que estan demanant que s’elimini. Un reclamació possible perquè el Senat no està fent la tasca que ha de fer, però que cal és reivindicar el seu paper territorial i reformar-lo per dotar-lo de les competències necessàries.

Un altre tema important, encara que sembli menor, és el sistema de relació que tenen les Comunitats Autònomes amb l’Estat. L’Estat i les Comunitats han de parlar, han de coordinar-se, s’han de parlar. Més a Espanya, on les fronteres entre les competències d’uns i altres no són clares. Però la Constitució no preveu cap mecanisme de relació. Així que al final responen a la voluntat del Govern de torn.

Tampoc hi ha previstos mecanismes de cooperació entre Comunitats Autònomes. La conseqüència és que les diferents comunitats entre elles es veuen com a competidores, quan hi ha molt interessos que són comuns i que cal fer valer davant de l’Estat o del seu Govern.

I cada vegada és més important és veure quin és el paper de la Comunitats Autònomes en la relació de l’Estat amb la Unió Europea. El representant espanyol va com Espanya? Va com Espanya i disset Comunitats? Alguns sistemes preveuen, fins i tot, que cada vegada vagi una comunitat diferent. No és un tema menor, tenint en compte que la Unió Europea encara no surt enlloc de la Constitució.

Per últim, i mol important, el finançament. Sense un replantejament de com ha de ser el finançament de les Comunitats Autònomes no farem res. S’ha posat molt l’accent en el tema de la solidaritat, perquè la nostra Constitució posa l’accent en el trio unitat, solidaritat i autonomia,  però el cert és que hi ha països federals, com els Estats Units, on la solidaritat no existeix. Cal respectar el principi d’ordinalitat, cal solidaritat, però sense que això vagi en contra dels interessos de les comunitats que aporten més.

Tot això no serveix de res si no impregnem l’Estat d’una cultura federal. Per molt que reformem la Constitució, si no prenem consciència de viure en un Estat Federal, ens continuarem trobant amb els mateixos problemes. És parla molt de lleialtat institucional, però es planteja sempre des de les autonomies envers l’Estat, però també és de l’Estat cap a les Comunitats Autònomes.

Cal construir una confiança mútua. Mentre mantinguem la desconfiança que existeix cap als ens descentralitzats, no canviarà res.

Share

Una resposta a «Reforma constitucional. Solució al problema català?»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *