Política i eutanàsia

Els dos temes estan de moda. Un per sobresaturació, per l’allau d’informació banal venuda com a crítica, l’altre per ser una lluita desigual entre els qui volen una mort digna i els que la fan dependre de dogmes i dictats aliens a la persona implicada.

Tant en l’àmbit català com l’espanyol, uns partits de dretes estan fent les darreres alenades. Colgats per la corrupció, sí, però també per la seva poca eficàcia governant, per prioritzar interessos particulars o partidistes als del conjunt de la ciutadania. Volen canviar de nom, canvien de líder, però continuen agonitzant. Però que difícil és morir, i més si es vol fer amb dignitat. És per això que caldria una eutanàsia política. Extingir el que ja és irrecuperable, evitar les fases terminals, que si són perjudicials per al malalt, ho són també, i molt, per al seu entorn.

Sembla que els partits polítics es defineixen per passiva. La màxima del “i tu més” feia temps que s’utilitzava, però ara es dediquen tots els esforços ja en la fase prèvia de tan penosa tàctica: treballar per a la degradació del contrincant, el que no els deixa temps, imaginació o voluntat per aconseguir un perfil propi digne, intel·ligible per la ciutadania. El PP, no parla de les tasques (alguna n’hi haurà) que hagin fet bé, tampoc, encara menys, de propostes positives, de futur, per al país; el limiten a intentar demostrar que les misèries quotidianes, símptoma de baixesa ètica, són generals arreu. I els mitjans de comunicació, amb aquell tuf sensacionalista que comença a ser ofegant, ho magnifiquen.

De la mateixa manera, al meu entendre, un dels errors de base del “procés” ha estat aixecar-lo sobre el munt de brossa que han tirat sobre “els altres”. Catalunya mereix ser sobirana pels seus propis mèrits, i no n’afegeix cap que “els espanyols” siguin així o aixà. La història del nostre país, com tots, té punts heroics i altres de vergonyosos. No serà esporgant, o fins i tot adulterant-la que podrem mirar al futur amb esperança.  Fer trampes, farols, no sols embruten el present sinó que hipotequen el futur.

Cabria la possibilitat d’una eutanàsia política dels partits agonitzants? Es podria evitar el patiment de la població i dels propis implicats, si aquests fessin un pas al costat, enrere o on fos, lluny del debat que malda per bastir una societat millor? La família, i tot el dol en conjunt, ho agrairien, i ells, morts a la guerra bruta, podrien emprendre una nova vida… nord enllà. Quants polítics avui a les capçaleres dels diaris senten com les rancúnies que els tenallen, les mentides que ells mateixos han arribat a creure, les maledicències que han generalitzat, han agafat el lloc de les esperances que tant necessita el poble! Els recomano que llegeixin Sèneca: “Qui mori didicit, servire dedidicit” (El qui ha après a morir, ha desaprès d’ésser esclau). Amen.

 

Antoni Cisteró


Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *