No puc ni vull oblidar

El 6 d’octubre Neus Català va fer 103 anys. La Neus va néixer als Guiamets, on viu en l’actualitat. Va estudiar infermeria i es va afiliar al PSUC. Durant la guerra va treballar en una colònia per a nens orfes. L’any 1939 va passar la frontera amb 180 nens (els nens de Negrín).

A França, es va incorporar a la resistència fins que la van detenir (1943). Deportada al camp de concentració de Ravensbrück, és l’única supervivent de l’Estat. Dels 132.000 empresonats –la majoria dones i nens– en van morir 92.000. Al camp, ella i les seves companyes treballaven en la fabricació d’armes que sabotejaven amb diversos objectes. Van inutilitzar uns 10 milions de bales. Per les autoritats eren el comando de les dropes, creien que no volien treballar. Alliberada quinze mesos després, va restar a França i 40 anys més tard, a Catalunya. Ha escrit un llibre: De la resistència a la deportació: 50 testimonis de dones espanyoles. Carme Martí fa una biografia esplèndida amb els records de la Neus: Un cel de plom.

Sempre m’ha cridat l’atenció la longevitat de la majoria de persones amb vides atzaroses, com si la vida els regalés uns anys extres ben merescuts.

Per molts anys Neus, amb retard o per avançat, segons com es miri. La padrina et va registrar el 15 de juny i per això aquesta va ser la data escollida per la celebració del teu centenari.

*El títol és una frase de Neus Català.

Maite Moreno
Escriptora

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *