Metgesses i metges

Aquest any que ja toca al seu final he descobert a la metgessa de capçalera. És cert que abans ja coneixia la dels pares, quan són grans ja se sap: toca acompanyar. Al no ser tu la protagonista de la visita, t’ho mires amb una certa distància, tot i que el tracte sempre ha estat exquisidament amable i pacient, com cal amb persones grans i una d’elles una mica despistada.

El què deia. Els últims dotze mesos m’ha tocat visitar quasi cada mes, sinó més sovint, a la doctora del meu CAP. Jove, amb ganes, simpàtica, competent, sempre amb un somriure al obrir la porta i al tancar-la, tranquil·la i optimista, sincera… però tant i tant cansada, com em va confessar un dia.

Les metgesses i els metges fan una carrera de 6 anys, a la que han accedit amb unes notes excel·lents. Després passen gairebé mig any preparant el MIR i acte seguit, si obtenen plaça, accediran a fer 4 anys de residents en un hospital, fent guàrdies a tort i a dret, dormint poc i aprenent molt. Això vol dir un mínim d’11 anys de formació, si tot va bé i no hi ha entrebancs. Un cop acaben, la dificultat estar en trobar una feina estable.

Diuen els que en saben, que les nostres metgesses i metges tenen una formació molt bona -de les millors-, que la nostra sanitat és l’enveja fora de les fronteres i que, malauradament, sembla que no estem a l’alçada per mantenir aquest capital, humà i de reputació, amb condicions dignes.

Les vagues d’aquesta setmana són un primer avís. Les nostres metgesses i metges estan molt i molt cansats. Treballen molt i sota una forta pressió. Els 12 minuts per visita que es demanen no són cap barbaritat. De veritat es pot enllestir cada un dels pacients assignats en una jornada amb aquest temps pautat? O es que es pensa que són merament lliuradors de receptes? Però a més, la seva jornada no es solament la consulta directa…, han d’omplir impresos (cada cop més la burocràcia es menja un temps valuós)…, han de fer altres feines que nosaltres, com a pacients, no veiem però que formen part del seu dia a dia. No demanen la lluna, les seves reivindicacions són raonables després de més de vuit anys de demanar-los esforç i sacrifici.

L’assistència primària és el primer esglaó de la cadena sanitària, sí, però fonamental perquè aquesta funcioni bé.

Estem malbaratant un patrimoni enorme perquè, molt en temo, les prioritats dels que les han de marcar miren cap a una altra banda.

Mercè Beltràn

Periodista

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Si tens interès en rebre els Àtoms regularment al teu correu electrònic, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org 

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *