Maite Moreno, guanyadora del Premi Delta. Novel·la feminista i del Baix

Maite Moreno és la guanyadora, amb la seva novel·la S’ha acabat dels Premis Delta de Literatura feminista que organitzen de forma conjunta 13 municipis del Baix Llobregat: Abrera, Begues, Castelldefels, el Prat de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Gavà, Pallejà, Sant Boi, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló i Viladecans.

Aquest concurs biennal, que es va posar en marxa l’any 2000, té com a objectiu contribuir a donar visibilitat i reconèixer públicament el paper de les dones en la creació literària i donar difusió a les seves obres promovent la igualtat d’oportunitats.

La Maite ens explica la vida i miracles d’aquest llibre a Cornellà, just al cor del Baix Llobregat.

Quan sortirà el llibre?

Calculo que cap a l’abril o el maig. El premi és un convocatòria de tretze ajuntaments del Baix Llobregat, que un any convoquen el premi i el paguen, són 3.000 euros per l’obra guanyadora i, crec, que altres 1.000 pel segon. A l’any següent paguen l’edició del llibre, que es reparteix a les biblioteques de forma gratuïta. Aquesta vegada faran, a més, una edició on line, que quedarà allà per a sempre.

Sense fer espòiler, però de que va, quin és el seu argument?

Mor per accident una noia d’una colla d’amics que es van conèixer als anys 70, i a partir d’aquí el grup organitza, d’una banda alguna cosa pel funeral, perquè s’ho demana la mare, i de l’altre, recorden com es van conèixer i totes les aventures que han passat plegats.

El que m’agradava de tot això era reviure els anys 70, que era quan teníem 18 anys, però només és l’escenari on passen coses. La trama va una mica sobre el tema de la droga, que em va semblar molt oportú.

És que aquesta zona i tot el Baix Llobregat es va veure molt afectat per aquest problema en aquells anys. Va ser realment dur.

A tota Catalunya. Una persona m’ha de passar exactament les dades sobre la quantitat de joves que van morir durant la dècada dels 70 i dels 80 a causa de les drogues. L’estic esperant, però s’ha arribat a parlar d’antre 80 i 90.000 persones.

Era l’època on obries els diaris i cada dia apareixien un parell de morts per sobredosis. I no hi sortien tots I desprès va venir la SIDA.

I la crisi, i tot. Es va ajuntar tot. Hi ha una cosa curiosa, que és que al País Basc va córrer la brama que això havia estat provocat, que s’havia introduït per acabar amb l’esquerra, però aquí no se’n va parlar mai. De fet, amb la gent que jo hi he parlat, tots m’han dit que no, que això no és cert.

És cert que als barris obrers és on més s’hi va acarnissar aquest problema, però succeeix sempre el mateix, són sempre els barris obrers els que més pateixen les crisis. També era un a sortida per a molta gent que no tenia recursos, que començava comerciant amb això i al final en consumia.

El llibre passa en quatre dies, des de l’accident fins a l’enterrament, que és al matí de les primeres eleccions municipals. Acaba a les vuit del vespre, quan comencen a donar-se els sondejos que apunten que unes noves fórmules polítiques  van traient bons resultats.

D’aquí el títol. S’ha acabat per la mort de la noia, però s’ha acabat també perquè si guanyen aquestes forces, alguna cosa canviarà a nivell polític.

Tu has guanyat un premi de literatura feminista, així que la pregunta pot sembla obvia. Hi ha una literatura feminista?

Fins ara es negava, ara, des de fa un 10 anys, diuen que si, pels temes que es tracten i per la mirada que es dóna. Jo crec que si. La literatura el que fa és explicar la societat i la mirem d’una manera diferent.

Jo, la primera vegada que vaig llegir la Mercè Rodoreda, vaig veure que allò ho havia escrit una dona. Era alguna cosa que es veia pels detalls, aturar-se a descriure un ram de flors… Vaig pensar, això no és el que llegit fins ara. Era diferent.

De fet, tothom que es presenta als Delta, té aquest toc, més enllà de que el protagonista sigui una dona. De fet el que va guanyar la passada edició, que el va escriure la Carme Vila, és molt maco. És una senyora de Sant Vicens que va relatar tot el que passava a un establiment de costura on anaven les senyores a fer-se els vestits. I són les converses que es produïen en aquest espai, molt femení, mentre triaven les teles, es provaven la roba….

Que t’impulsa a presentar-te a aquest premi?

Va ser molt divertit. Primer, jo sóc mestra, i sempre havia fet contes i em vaig jubilar als seixanta perquè tenia molt clar que em volia dedicar a escriure i a pintar, perquè a la meva època no ha vaig poder fer, per molt que en veritat ja m’agradava. Mira si ho tenia clar que em vaig jubilar al setembre i al novembre ja em vaig matricular a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barceloní.

Un dia em vaig trobar amb l’alcaldessa de Sant Boi, no recordo si en un recital de poesia, o en un lliurament de premis, i em va dir que havia d’escriure una novel·la i presentar-me al Delta. Jo no havia escrit mai novel·la, però em vaig dir, i per què no?

Vaig anar rumiant i vaig intentar presentar-me el 15, però no la vaig tenir a temps, perquè no estava encara prou ben construïda, i em vaig presentar el 17.

Així que és la primera novel·la que fas. Arribar i moldre.

Ja veurem. Hi ha molts que arriben. A més és que ho passes malament mentre ho estàs construint, intentant que tot quadri, però arriba un moment en que veus que la cosa ja va pel bon camí. Així, quan estava en les darreres reescriptures ja anava pensant en la següent.

És un drama, per què sempre s’acaba desquadrant a mida que les coses agafen vida.

Vaig refer moltíssimes pàgines perquè hi havia la dolenta que era una noia. I al final no vaig poder fer-la dolenta, pobre, no vaig poder. Vaig haver de buscar un altre personatge que faci la funció.

Si que passa això. A més, jo estic acostumada a escriure contes, que són molt curtets i per tant ho domines sense necessitats de tenir cap esquema. Ho tens tot al cap. Jo començo a escriure quan tinc el tema i el final. Però una novel·la és una altra cosa, sempre penses i allà que és el que havia passat que ens ha portat fins aquí.

La vaig donar a llegir a quatre amigues perquè em diguessin si veien en algun lloc alguna contradicció. Tres se la van llegir i no em van dir res, però l’altre va veure que en un lloc parlava d’una germana gran i en l’altre l’has fet la germana petita. Aquestes coses te les ha de dir algú, perquè arriba un moment que tu ja no pots veure.

Així tu no et fas cap esquema abans d’escriure

Sóc una escriptora intuïtiva. La vaig escriure per ordre cronològic, hi ha molts escriptors que es fan una escaleta, però jo no crec que sigui capaç . Fins i tot aquesta vegada que començava, que era caòtic, que hauré perdut hores i hores fent canvis, però dubto que m’animi mai a fer escaletes. Precisament avui he tret de l’ordinador tots els esborranys i en paper, que tenia alguna cosa, ho he llençat també.

A la teva novel·la expliques la marginació de molts barris, que han estat el motor de molts canvis i que, d’alguna manera, encara estan oblidats.

Un company escriptor em va dir que aquesta novel·la l’havia d’escriure, perquè el Baix també havia de tenir la seva novel·la. N’hi ha, no és ni la primera, hi ha El rellotge del pont d’Esplugues de l’Ignasi Riera, i suposo que en vindran més. Hem de fardar un mica de ser del Baix.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *