L’orinal

-Respira?

-No ho sé, mal aspecte sí que en té.

Els familiars propers, sobre el cos exsangüe, llevant-li el poc aire que li queda.

Els veïns:

-Quedarà res per a nosaltres?

-Era insofrible, que se’n vagi, després ja parlarem.

Parlarem? Fins avui han estat tots brandant les seves llengües de foc, cremant qualsevol possible pont entre contrincants, mentre posen l’esquena contra la paret per evitar punyalades amigues.

S’està morint? Qui? No és el presumpte cadàver, o no només ell. El que agonitza és la confiança en els nostres representants, en la justícia, en el veí, en el company.

Encastellats en els nostres febles principis, fem el sord a qui ens necessita ara; cervells tancats a qualsevol dubte creatiu. Se’ns està morint el pont entre el poble i els seus representants. Fins i tot en els més guais, la participació (sempre pobre, escassa, ridículament limitada) està matant a la representació.Fa mala olor. Sí, fa pudor. No s’han plantat flors i s’ha airejat la merda aliena. A falta de principis sòlids, es viu de la crítica a l’altre. Menyspreant, sembrant dubtes a tort i a dret, tots contra tots, amb la falsa però estesa cantarella: “tots són iguals”. La pudor s’encomana.Mentrestant, quina relació hi ha entre els “representants” i els “representats”? La dreta bé, gràcies. Hi ha sintonia entre els que manegen la cosa pública i els que es beneficien de tal gestió (bancs, fons, constructores …). A l’esquerra, no. Ocupats en esgarrapar-se quatre escanyolits vots, es tomben propostes en principi afins, en funció d’un tacticisme que busca el tros més gran del pastís, quan aquest s’està cremant irremissiblement al forn. Forn tancat, amb la floridura de l’autosuficiència.

S’ha perdut l’oportunitat de seure a dialogar, a trobar punts de coincidència d’acord amb les necessitats de la gent. Punts que, per conèixer-los, necessiten una immersió en viu i en directe. Això d’”una persona, un vot” ha ofegat el d'”una persona, una necessitat”. Com van a seure amb esperit de col·laboració durant unes setmanes, els que s’han estat insultant, menyspreant, durant anys? Feia falta? No hi havia una altra manera de mostrar a la gent el perfil propi? Queda explicat el nostre nas, rient-nos de la nàpia del veí? La fam de vots divideix; les necessitats, podrien unir. Ho he dit fins a la sacietat: només les reivindicacions són una porta oberta a l’acord. Quedem primer en què volem aconseguir i ajuntem-nos els que coincidim en això. Sense insults i retrets previs, i dia a dia, cada dia, no només unes setmanes abans dels comicis.

Però arribaran eleccions, i es demanarà el vot als que gasten sabates en manifestacions justes, reivindicacions necessàries de les quals únicament es parla als partits a l’hora de fer un programa que gairebé ningú llegirà. Només es proclamarà una altra cosa: les nafres del veí, el malament que ho fa: caca-pipi.

Si, el cadàver fa pudor, l’habitació fa pudor, els assistents al sepeli fan pudor. Molta merda en descomposició, que algú (qui?) haurà de recollir algun dia. I penso en la saviesa popular, aquella oblidada pels mediocres pensants de torn: “després de mort en Pasqual, li porten l’orinal”.

Antoni Cisteró 

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share

Una resposta a «L’orinal»

  1. Retroenllaç: reivindica | EL ORINAL

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *