L’ascensor social no funciona?

Veig aquests dies els incidents tant violents a París per les manifestacions –o hauríem de dir-ne revoltes?- dels Gilets jaunes i no puc fer més que recordar aquells de 2005 a les banlieues. Aleshores, la crisi era d’integració d’una realitat migratòria no resolta, però també de desigualtats i manca d’oportunitats. Avui, s’ha iniciat per una pujada del preu del carburant en un país on milions de persones viuen en ciutats petites i grans i necessiten el cotxe diàriament, però està agafant tints socials, amb la pèrdua de poder adquisitiu com una de les banderes, i de retruc, la gravació impositiva a la ciutadania.

Repasso cròniques del 2005 i alguns relats podrien ser transportables al que està passant a l’actualitat: “La fragilidad económica y social es tanta que alrededor de un 50% de los hogares no llegan a los ingresos mínimos para pagar impuestos.(…) los que de verdad viven atemorizados son trabajadores y comerciantes que no han desertado aún esos lugares -como lo han hecho poco a poco las clases medias-. Les han quemado sus coches (9.000 en tres semanas) y han sido atacados escuelas, gimnasios, autobuses…”, El País 28/11/2005.

Probablement no tingui res a veure la qüestió de fons d’aquelles revoltes del 2005 amb aquestes del 2018. Probablement. Però floten en l’aire, tant d’unes com de les altres, les desigualtats i la impotència d’aquells que no ariben a finals de mes: “Les inégalités sont trop importantes aujourd’hui dans le pays.(…) J’entends la colère légitime de celles et ceux qui ne parviennent pas à boucler les fins de mois en ne gagnant que 1 000 € voire moins. Elle est aussi portée par ce qu’on appelle la classe moyenne. Il y a des mesures à prendre. Je suis d’accord avec Laurent Berger (NDLR: secrétaire générale de la CFDT): il faut entreprendre des discussions sur des mesures sociales qui permettraient de rétablir de la justice sociale dans notre pays”, Anne Hidalgo, alcaldessa de Paris, 02/12/2018, en una entrevista a Le Parisien.

Una altra semblança: en aquella època un arrogant Nicolas SarKozy, que fins i tot va titllar d’escòria els manifestants, va prioritzar les accions de repressió policial i restauració de l’ordre públic a l’acció política. El mateix està fent de moment Emmanuel Macron. “La crise est politique et sociale. On ne résout pas une crise politique et sociale avec des mesures d’ordre public. Il faut donc apporter des solutions politiques et sociales. Ce n’est pas du ressort de la maire de Paris, c’est du ressort du gouvernement, c’est à lui que s’adresse ce mouvement”, diu Anne Hidalgo en la mateixa entrevista. Cal restaurar l’ordre públic, sens dubte, però no n’hi ha prou.

Una reflexió s’imposa: ens trobem davant d’un terreny abonat per als populismes i extremismes davant d’un govern incapaç de donar resposta, fins ara, a aquest malestar que ja s’està canalitzant en la persona del president Macron, de qui es demana la dimissió i a qui s’associa a una elit urbanita que per a res representa les classes populars i rurals franceses. I sembla ser que l’extrema dreta de Marine Le Pen és una de les forces que més està començant a capitalitzar el descontentament de la població i s’està posant al costat dels gilets jaunes; de fet, alguns anàlisis parlen de grups ultradretans entre els manifestants. I tot això en un moment en què Europa és més vulnerable que mai a l’ascens de la ultradreta i en la qual cap territori en resta aliè, vegem sinó l’ascens de Vox a Andalusia aquest diumenge. No és baladí que aquest fet diferenciïi el que passa avui a França amb les protestes del 2005, quan després de les revoltes, i de cara a les eleccions presidencials de 2007, els i les manifestants van mobilitzar-se en contra del Front Nacional ultradretà de Le Pen.

No és baladí. I reforça una tesi que cada dia tinc més clara i em sembla més urgent: cal un moviment polític d’esquerres i progressista fort, a tot Europa, unit, que treballi no només per eradicar l’extrema dreta, que també, sinó que s’esforci sense dilacions ni objeccions ni dubtes per tal que l’ascensor social que tant temps fa que sembla espatllat torni a funcionar amb normalitat i sense entrebancs.

Iolanda Pàmies Rimbau
Periodista i escriptora
@iolandapamies

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org 

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *