La ferida

Llegeixo amb satisfacció, la renovació de càrrecs als informatius de TVE[1]. No es pot negar que assolida la “neteja” parlamentària, arramblat del setial on dormia plàcidament una majoria arterioscleròtica, el nou govern s’ha posat a la feina. Hi ha tantes coses per canviar, per activar, per esborrar, que ben segur que molts ho trobaran insuficient, però sembla que amb energia i ganes es va netejant la brossa acumulada.

Fa uns mesos, va fer força enrenou la metàfora de Josep Borrell, sobre la necessitat que per curar una ferida, calia desinfectar-la abans. En els darrers temps, i amb la col·laboració necessària dels partits independentistes catalans, sembla que “a les Espanyes” s’han posat a la feina. Primer arrencant la crosta anquilosada de don Mariano, i després arromangant-se i activant una sèrie de neteges, fins i tot encetant el procés de cauterització d’una úlcera persistent  com la del Valle de los Caidos.

En la contesa que lliuren des de fa anys i panys l’independentisme i “els altres”, s’han produït moltes ferides, s’han generat recels i s’han instaurat menyspreus que embruten qualsevol intent posterior d’apropament, a una banda i l’altra. El que ja no és tan paral·lel, és l’esmentat procés de “desinfecció”, que fins ara no ha tingut ni el més mínim avenç a Catalunya.

No sé si en un moment donat (parlo dels temps del nou Estatut refusat), les pràctiques de TV3 eren necessàries o si més no, pertinents. Però ja fa massa anys que dura la seva tendenciositat. Igual que el menyspreu pel Parlament i els representants escollits per la ciutadania, la degradació de la figura de la presidència de la Generalitat, per part del mateix president, per no parlar de la impunitat en la mentida, en les promeses sense base ni preparació, però amb molta utopia fàcilment digerible.

Penso que per a un mínim diàleg entre les parts, caldria també procedir a ventilar els aires viciats d’alguns dels nostres mitjans de comunicació, i també d’alguns dels polítics que, girant com dervixos, repeteixen una vegada i una altra consignes suades i que saben que mai compliran. M’atreveixo a dir que, per una vegada i sense que serveixi de precedent, es podria prendre exemple del que s’està fent a la resta de l’Estat.

Fins i tot en una hipotètica via vers una República catalana digna d’aquest nom, per caminar cal tenir els peus i el cos sans, sense úlceres  i crostes de batusses anteriors. Quina fora que, com Moisès, amb la utopia d’un estat propi a tocar dels dits, moríssim afectats d’una maniquea gangrena terminal!

Informació equànime, per favor! Cares noves, si us plau! Ens calen polítics feiners, dedicats nit i dia a la ciutadania que representen, i que si volen visitar el Manneken pis, ho facin en les seves hores de lleure.

Potser la metàfora del senyor Borrell no era del tot adient, encara que val a dir que volia ser impactant i ho va aconseguir, però se’n podrien fer servir d’altres més suaus, com per exemple, la d’obrir la finestra perquè es renovi l’aire, i ja posats, que el vent s’emporti la barca vella que per ara, prometent-nos Ítaca, fent remar els passatgers mentre el capità estava de bunga-bunga, ens ha portat als esculls. No cal renunciar al viatge, sinó fer-lo amb una companyia que ofereixi un mínim de garanties ètiques, democràtiques i d’eficàcia.

 

[1] https://www.infolibre.es/noticias/medios/2018/08/25/tve_renueva_los_informativos_con_periodistas_plantilla_buena_parte_represaliados_por_anterior_direccion_86019_1027.html


Antoni Cisteró 

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *