La democràcia dels piròmans

Probablement tot va començar el dia que el PP va perdre les eleccions generals del 2004 i una mala digestió dels resultats el va empènyer cap a la irracionalitat. Els populars van veure que eren irrellevants a Catalunya i, també, que la seva marginalitat catalana no els impedia obtenir majories parlamentàries. Ben al contrari, atiar el nacionalisme espanyol amb l’espantall català els podia donar bons rèdits. I així va ser com es van esmerçar a buscar signatures en contra de l’Estatut del 2006, i a impulsar un boicot als productes catalans, que es va aturar en el moment en què van rebre un toc d’atenció d’algunes empreses del Principat que els finançaven generosament.

Aquest anticatalanisme irresponsable va donar els seus fruit i ben aviat una part del PSOE, el més meridional, el més apegat a les institucions com a forma de vida, aquell que es trobava més còmode en els consell d’administració que en els comitès d’empresa, s’hi va sumar. En la seva balança tenia molt més pes un grapat de vots que la convivència.

Al nacionalisme català, alimentat històricament pel victimisme, aquest discurs ranci i visceral  no li anava pas malament, també li donava els seus rèdits electorals. I així va arribar l’aprovació de l’Estatut i una votació en referèndum, on una minoria de catalans –l’abstenció va superar el 50%- el van aprovar per àmplia majoria. Seguint la seva deriva contra Catalunya, el PP va recórrer davant el Tribunal Constitucional 187 dels seus articles. Només es va declarar totalment inconstitucional un, i en altres tretze el recurs es va acceptar parcialment. No va ser una gran destrossa. Es va voler seguir com si no hagués passat res. I com que abans de nacionalistes espanyols i catalans, el PP i el partit anteriorment anomenat Convergència són de dretes, no van tenir cap problema en pactar. CiU va votar Rajoy a Madrid i el PP va votar Mas i a Trias a Barcelona.

Però la política són símbols i rituals. És la creació d’un relat. I el de l’Espanya que no estima Catalunya, no només estava creat, sinó plenament fonamentat. Ningú va caure en que els recursos i la sentència del Tribunal Constitucional havia trencat de fet el pacte de la Transició i, amb ell, el delicat encaix de les diferents realitats nacionals a Espanya. Si més no el de la catalana. Tampoc es va saber veure la capacitat devastadora d’una crisi econòmica que va empobrir la societat espanyola, arrasada per un atur que va arribar a superar el 27% dels treballadors, per unes retallades brutals en sanitat i ensenyament, acompanyades per mesures salvatges que va fer créixer les desigualtats i la desesperació. Ni tampoc es va parar en la frustració, la impotència i l’ira que generaven els nombrosos casos de corrupció que anaven apareixent cada dia esquitxant de porqueria els partits i les institucions d’arreu de l’Estat. També les catalanes.

L’ebullició social del moment va trobar una certa sortida en la irrupció de noves formacions polítiques cridades a posar en qüestió el sistema, però respectuoses amb les seves regles de joc. El problema és que a Catalunya el sistema es podia posar en qüestió d’una altra forma, girant-se cap a la independència.

I aquest és el moment on es posa en marxa la metamorfosi del nacionalisme moderat  català, que durant els primers anys del seu mandat va abordar amb entusiasme unes retallades molt més dures i més cruels amb les capes menys benestants de la ciutadania que a la resta d’Espanya. Unes retallades ideològiques –posar de conseller de Salut un home com Boi Ruíz, provinent de la Unió Catalana d’Hospitals va ser tota una declaració de principis- que també els van passar factura. A més va esclatar el cas ITV, també el del 3% i Pujol va ser deixar de ser El President amb majúscules per descobrir-se com un defraudador confés.

La convergència que cínicament culpava des de temps immemorials a Madrid de tots els mals que passaven a Catalunya, però que havia recuperat la Generalitat de la mà de la més arrogant de les dretes espanyoles, va decantar-se cap a l’independentisme  al crit d’Espanya ens roba. I com són de dretes i calia acostar-se a Esquerra i a tot el món que habita al darrera de l’estelada, va subrogar l’agitació política en l’ANC i en l’Òmnium Cultural, entitats capaces de demostrar que la venda de samarretes és un negoci prou lucratiu com per llogar d’assessors polítics la mateixa companyia que Barack Obama va utilitzar a la seva campanya presidencial a raó de 1.500 dòlars l’hora.

I la gent va començar a sortir al carrer. I coses que havien estat de tots, com ara la Diada, van deixar de ser-ho. La independència havia de ser una cosa indolora. Seriem independents, però no hi hauria fronteres, mantindrem tots els passaports espanyols deia algun conseller a la televisió britànica i no sortiríem de la Unió Europea -amb el pes de la nostra economia no s’atreviran a fer-nos fora, deia algú tan ben pagat pels mitjans públics com poc informat-. L’únic que passaria és que no pagaríem impostos a Espanya i tot el demés seguirà igual. Com a tot conflicte la veritat va ser la primera víctima.

 I a partir d’aquestes fal·làcies que ningú es va dignar a respondre, l’independentisme va prendre carta de natura. I a poc a poc va passar el temps  i es va anar mostrant més excloent, més agressiu. Es van omplir la boca de democràcia i es carregaven de raons i exultaven superioritat moral, mentre discutien i retiraven els drets democràtics a aquells que gosaven dissentir. Confonent interessadament el tot amb la part van reduir la democràcia al fet de votar, obviant que el que veritablement configura una democràcia és l’Estat de Dret, què defineix i preserva els drets i les obligacions del tots els ciutadans. El vot forma part indiscutible d’aquests drets. Però si per si sol convertís un fet en democràtic, gent com Franco, Pinochet, Hitler o Stalin no hi haurien recorregut mai.

En aquesta Catalunya que s’omplia –i s’omple- la boca de democràcia la Generalitat anunciava que els mitjans de comunicació que no donessin suport al procés no rebrien subvencions –sense les quals la majoria són poc viables- i diaris de capçalera despatxaven periodistes per escriure articles poc amables amb el règim que impulsava l’autodenominada revolució dels somriures.

I enmig d’aquestes alegries, vàrem arribar a la dramàtica sessió plenària celebrada al Parlament el dies 6 i 7 de setembre, on una majoria independentista nascuda arran d’unes eleccions plebiscitàries perdudes per l’independentisme, va saltar-se tots els controls democràtics i normatius que garanteixen els drets del conjunt de catalans, per imposar gairebé per la força un referèndum clarament il·legal i un embrió de futura constitució catalana d’un to perillosament autoritari. Però tot era igual. Els independentistes estaven contents, tant que no els va amoïnar el més mínim quedar-se sols a l’hemicicle i van començar a cantar “Els Segadors” en peu per celebrar-ho, com si l’himne només els pertanyés a ells.

El conflicte d’Estat ha esclatat. Ningú no sap que pot passar l’1 d’octubre, ni els dies que l’han de seguir. En tot cas caldrà paciència i diàleg per sortir d’aquest embolic al que ens han dut interessos espuris. Veure gestos com el de tot d’un president de la Generalitat, -representant en principi de a tots els catalans, i no només al 48% que van votar partits independentistes-, enviant la gent a pressionar als alcaldes que s’atreveixen discrepar i es mantenen en el compliment de la legalitat constitucional, no és gaire edificant ni convida a l’optimisme. Ni tampoc escoltar crides d’entitats privades a ocupar l’espai púbic. Tot plegat fa una mica de por. Treure la gent al carrer és fàcil, tornar-la a casa costa una mica més.

En tot cas és un detall que posa de relleu que els piròmans que han encès aquest foc tenen una sobredosi d’il·luminació i una manca de alarmant de capacitat per parlar que els deixa absolutament inhabilitats per conduir-nos cap al futur, i obrir un diàleg que és imprescindible per abordar la recuperació d’una convivència que es deteriora a passes de gegant i la construcció d’ un país on de nou hi tinguem cabuda tots.

 

Jaume Moreno

Periodista

@emetent
Share

Una resposta a «La democràcia dels piròmans»

  1. Otra vez gracias, Jaume, es un artículo muy esclarecedor, sin duda lleno de verdades como un puño. Por supuesto que los actuales impulsores de la política Catalana no merecen mi confianza, pero es lo que hay, no puedo encontrar ninguno fuera de éstos que promuevan una salida para Catalunya que sea honorable y no sujeta al centralismo de Madrid. Por supuesto que el oportunismo es omnipresente, pero como creo sinceramente en que lo mejor es la independencia, no encuentro, otra actitud, comparto todo tu análisis, no sé qué pasará el 2/10, pero, pienso que a veces hay que echar para adelante, sacudirnos todas las ataduras del pasado. Soy consciente del peligro, pero seguir aguantando las cosas que se dicen de nosotros y no sólo ahora, cuando viajaba por España, me revolvía de escuchar y tener que aguantar, no siempre, las opiniones de personas que estaban completamente ciegas, leyendo la prensa de sus ciudades, esa prensa que se lee en un alto porcentaje en todos los bares de España. Por no decir de los tertulianos, no sólo de ahora, yo los tengo escuchando desde que llegué a Catalunya, hace 35 años.
    En fin Jaume, con todo mi cariño

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *