La biblioteca de la Patricia

Vaig tenir l’honor de ser amic de la Patricia Gabancho. La coneixia de molts anys i malgrat diferències polítiques més que evidents en els darrers temps, ens teníem un gran respecte. Com a bona escriptora adorava la lectura i tenia una magnífica biblioteca on hi havia molt més que les seves lectures. Hi havia els seus records, el llibres dedicats pels seus amics. Era el seu gran tresor. La seva vida.

Però a un piset de les Corts hi cap el que hi cap. Així que una mica abans de conèixer la tremenda malaltia que va acabar amb la seva vida, va lliurar bona part dels seus documents al Centre de Recursos per a l’Aprenentage i la Investigació de la Universitat de Barcelona. Allà van anar a parar llibretes amb anotacions, notes manuscrites, documentació dels diferents partits polítics pels que es va interessar i, molt especialment, dels seus temps de dirigent d’Esquerra Nacional, partit fundat a principis de 1977 que tenia per objectiu la independència dels Països Catalans i la fundació d’un estat socialista.

A casa seva només va quedar el seu bé més preuat, els seus llibres més personals i algunes cartes d’amics.

Ara fa uns mesos vaig assabentar-me per un amic comú que aquest patrimoni s’ha disgregat. Que es ven, a poc a poc, en un llibreter de vell.  Allà han anat a parar els llibres que li va dedicar el seu ex marit, i pare del seu fill, Xavier Febrés, o mestres del periodisme barceloní, com en Lluís Permanyer. Fins i tot una carta que l’any 1986 li havia fet arribar la Teresa Pàmies.

És trist veure com la memòria d’una persona acaba a la bassa. Però encara pitjor és veure la indiferència de les institucions davant d’aquest fet. No em consta que l’Ateneu Barcelonès, de la junta directiva del qual va ser membre durant molts anys, hagi mogut un dit. Ni que tampoc ho hagin fet molts dels intel·lectuals i polítics processistes que es van passar per la seva sala de vetlla, com en Bernat Dedéu, en Jordi Cassasses, i algun altre hagin badat boca.

Potser no ho varen veure al Twitter. Si que ho va veure en Quim Torra, a qui se li ha de reconèixer que va preguntar a la xarxa sobre el tema, per desprès no fer aparentment res. I probablement se n’assabentés en Jordi Graupera, doncs algú el va citar. Segurament enfeinat a Nova York no va trobar el moment de respondre.

L’oblit produeix un dolor profund que s’intensifica en pensar que ara que la Patricia ha acabat el seu cicle vital i està convertida en cendra, ja no és útil a la seva causa, ja no cal homenatjar-la. No és precís mantenir-la en el record.

Jaume Moreno
Periodista
@emetent


Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org 

Share

Una resposta a «La biblioteca de la Patricia»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *