GRÀCIES, Luïsa

Com ja és sabut, les cotxeres de Sants són dels pocs vestigis que queden a la ciutat de Barcelona dels tramvies de tracció animal. El 25 de maig de 1875 es va inaugurar la línia de Barcelona a Sants; de fet en la crònica del Diari de Barcelona es recull amb precisió com era la fisonomia de les instal·lacions posades en marxa en aquell dia, la qual, reprodueixo a continuació: ”… Al llegar a la estación, que tiene elegante fachada, según los planos del joven maestro de obras Don Tiberio Sabater, se apearon las autoridades y demás personas invitadas y se juntó con la comitiva el Ayuntamiento y demás autoridades de Sans, y unidos recorrieron todas las dependencias de la estación. Esta tiene un cangrejo con giratoria para la colocación de los coches dentro de la estación, primero de su clase en España, salido de la fundición de don José Comas, lo propio que la giratoria exterior, las agujas, cruces, etc. La cuadra es espaciosa y caben en ella 105 caballos o mulos, cada uno de los cuales tiene asignado su sitio. Además, hay todas las dependencias propias para el servicio de dicha cuadra. En el espacioso salón destinado a los carruajes la empresa obsequió a los recién llegados con un refresco servido por el fondista señor Estevet…” , “… se brindó por la fraternidad de las corporaciones municipales de Barcelona y Sans, para realizar todas las mejoras que interese a ambas poblaciones; el del señor Faquineto, ingeniero jefe de la provincia, por los esfuerzos de la empresa de la tramvia para llevarla a cabo; el del señor Pujol, director del servicio, en el cual dijo que todo el material empleado es español, puesto que hasta los raíles proceden de la herrería de Nuestra Señora del Remedio, de los señores Girona hermanos, y brindó por todos, los que han contribuido a la terminación de la vía…”.

Posteriorment en 1899 va començar a electrificar les línies de tramvies, en concret, la 29 va ser la primera d’elles, encara que va haver-hi resistències i crítiques veïnals davant l’electrificació del 29, per por dels accidents que podien causar, la veritat és que a partir de 1904 s’havien electrificat totes les línies dels tramvies, fet que va produir que s’ampliessin les instal·lacions i posteriorment en 1924 es van haver de fer noves ampliacions i adaptacions de l’espai. Va ser en aquell any també en el que es van fixar parades, consolidant-se definitivament els recorreguts, ja que fins a aquest moment els tramvies no tenien parades fixes; però va ser el 13 d’abril de 1969 on la línia 56 va fer l’últim dels seus viatges el que connectava El Clot i Collblanc i per tant el declivi de les cotxeres, perquè pel seu desús es van haver de tancar les instal·lacions. Però aquest article no volia parlar tant d’aquest edifici històric perquè ja n’hi ha molts i variats: realment, volia valorar les reivindicacions dels moviments veïnals d’aquest Sants, encara que òbviament són també consubstancials amb la història d’aquest barri. De fet, en 1973-1974 l’alcalde Enric Masó va voler que el magatzem ferroviari fos un museu del tramvia. És llavors quan neix, potser, la reivindicació més important del moviment veïnal de Sants, on sota el lema “Salvem Sants cada dia, ni pas elevat ni museu del tramvia”, ja que, per aquells anys el barri no tenia equipaments de proximitat, fins que finalment els van aconseguir en 1984, El resultat fou que Cotxeres de Sants, sigui el Centre Cívic més espaiós de Barcelona. És llavors quan l’Ajuntament aprofita per catalogar-lo com a edifici històric fet aquest que finalment es converteix en un escull que ha durat trenta-tres anys, ja que en catalogar l’edifici ho van fer amb cinc de les finestres que hi havia en la façana, tapiades totalment, quedant invisible per als ciutadans l’interior de la planta baixa on avui està situada la sala d’exposicions del Centre Cívic. Des de fa més d’una dècada el Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta i el Col·lectiu d’Artistes de Sants, liderats per la seva coordinadora na Lluïsa Franch, es van fer seva aquesta important reivindicació, sol·licitant destapiar les citades finestres per fer més visibles la seva Sala d’Exposicions. De fet, en 2016 aprofitant el canvi de regidoria en el Districte, el Col·lectiu d’Artistes de Sants van pintar quadres en els finestrals tapiats utilitzant com lema: “La Sala la de veure tothom”, o “Volem finestres obertes pel barri”

Aquesta, entre altres, són moltes de les històries que han aconseguit els col·lectius veïnals polititzant la seva existència, que no és el mateix que fer política; aquests conciutadans van decidir ser coparticipants no dels grans relats sinó participar dels petits, dels més quotidians, els més immediats, i van decidir involucrar-se en el seu entorn, ja sigui per no modificar-ho com l’escriptora i activista social Isabel Núñez que la seva gran lluita va ser demanar clemència per un ginjoler bicentenari que roman al carrer d’Arimon, o la de la Lluïsa Franch escultora i activista que va lluitar fins al final perquè les Cotxeres de Sants obrissin les seves finestres perquè d’aquesta forma hi hagués la simbiosi necessària entre el carrer comercial més llarg d’Europa i la Sala d’Exposicions del Centre Cívic.

Com no podria ser d’una altra manera la Sala d’Exposicions es diu Lluïsa Franch, igual que en l’afer de l’arbre bicentenari existeix una placa que diu: “Isabel Núñez. Figueres 1957-Barcelona 2012”. M’ha agradat unir els últims anys biogràfics d’aquestes dues dones, perquè casualment les dues van traspassar en el mateix any (2012). També gràcies als seus gestos de micropolítica aquells actes polítics concrets de les petites coses que són potser els que ens salven de la democràcia afeblida del present. Les seves grans lluites dels últims anys s’han convertit en dues victòries, passat un lustre. Modestament, volia agrair-los des d’aquestes línies, que si en el nadal 2016 s’aconseguia que la petita intervenció de finestres sembla que requeria un gran volum de paperassa arribés finalment, el 4 de febrer de 2017, amb dos mesos de diferència sota l’ombra de l’arbre victoriós del carrer Arimon es descobria la placa que perpetuava la memòria d’Isabel Núñez, així que no se m’ocorre millor forma d’acabar aquest article, que donant-li les gràcies pel seu llegat que fonamentalment es podria simplificar per l’amor a la vostra ciutat.


Eugenio Sánchez Molina 

@E_SanchezMolina 

Article publicat a: https://lavidaenjuego18.blogspot.com/
Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *