Fe i raó

Des de temps immemorial, la lluita entre fe i raó s’ha mantingut acarnissada. Una de les raons per les quals la humanitat no s’ha acabat decidint en bloc per una o altra opció, és la seva  incompatibilitat. M’explico: Hi ha els que, davant una situació que requereix un posicionament, opten per la fe,  atès que entrar en la revisió constant que implica la raó, seria per a ells el principi del final. I al revés, existeixen els que instauren el raonament com a guia, els que eviten solucionar alguns dilemes amb una afirmació categòrica, inamovible, per la fe, que els bloquejaria tota l’estructura mental, sempre en procés d’afinament.

Potser el parlar de lluita és excessiu en una aproximació general a tota la societat. La contesa, aferrissada, passa principalment a la frontera d’ambdós territoris: allà on els missioners de la fe es troben cara a cara amb els reconsagrats cagadubtes de la raó. Amb un advertiment: que jo sàpiga, la raó no ha enviat mai ningú a la foguera o a la forca, pel fet de pertànyer a l’altra bàndol; en canvi la fe no només ha cremat partidaris de la raó, sinó que n’ha socarrimat molts d’altres pertanyents a fes alienes. Potser són aquestes batusses les que fan recular a molts que s’apropen a les vores, refugiant-se de nou en el confort del centre de la pleta pròpia.

Sí, la zona perillosa és la de contacte. Però certament la més necessària, i més ara que es parla tant de diàleg. No per acabar amb la victòria d’uns o altres, sinó per trobar un àmbit de convivència, sense necessitar cremar els mobles del veí. Potser prendre el transcurs del temps com a factor d’anàlisi hi ajudaria. En efecte: La fe apunta lluny, la raó és més propera. Mirem el fet religiós: per conviure amb la por a la mort, a l’astorament per la injustícia de la història, la fe opta per mirar al paradís, somnis enllà; mentre la raó esgrimeix el “mentrestant”, el dia a dia. Abans no arribem a seure a la dreta del Pare, potser hem de regular les relacions entre els fidels que aspiren a assolir un setial. Abans d’arribar al parc d’atraccions i els seus divertits happenings, ens caldrà consensuar les normes de trànsit.

Un risc afegit és quan, en un tema concret, la posició mantinguda per una de les parts cau com un castell de cartes. Aleshores, si es tracta dels habitants de la raó, fins i tot se’n beneficien, car ho prenen com una experiència per a futures anàlisis. Si afecta als fills de la fe, al contrari, passen del tot al res, i la seva psique, encimellada en una veritat absoluta que no admetia rectificacions, els empeny a culpar-ne el primer que troben al davant, o sigui, aquell que amb bona intenció havia gosat insinuar abans de l’ensulsiada: “vols dir que…?”. Més llenya al foc.

Què dura és la feina dels intermediaris, dels habitants d’aquesta regió on es contrasten les opinions. Dels que, com aquest breu article, malden per posar d’acord les dues opcions, emulsionant dos líquids immiscibles, remena que remena.

Tot plegat, em fa pensar en el gran poeta Antonio Machado, candidat a la foguera fa ben poc, a qui, demanant perdó, em permeto traduir:

Hi ha un català que vol
viure i a viure comença,
entre una Catalunya que mor
i una altra que no es defensa.
 
Catalanet que neixes
al món, que et guardi el Senyor!
Una de les dues Catalunyes
ha de glaçar-te el cor.


Antoni Cisteró 

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *