Ens hi posem?

El model fotoperiodístic actual ja no ens serveix. No ens serveix perquè ja no impacta, ja no aconsegueix moure la nostra consciència. Actualment té una finalitat merament informativa. Pensem-hi. Sí, veiem les fotografies de les mines de coltan al Congo i pensem allò de “oh, pobres, quina injustícia”, però surt l’Iphone X i correm a comprar-lo. Les imatges no ens interpel·len.

Aquest és un dels motius pels quals la fotoògrafa Cristina de Middel està posant en pràctica un nou llenguatge fotogràfic. Un llenguatge on realisme i imaginació es donen la mà per explicar històries a cops d’allò més dures i impactants, a cops desconegudes del gran públic i que trenquen tòpics. El seu Afronautas n’és segurament l’exemple més conegut i paradigmàtic – ho sabíeu, que Zàmbia, als anys seixanta, just després de la seva independència, va intentar la carrera espaial? – o Cucurrucucú – on reflexiona sobre el llindar de la violència en la fotografia amb lletres de rancheras.

 De fet,per algun motiu serà que Cristina de Middel és la segona espanyola a entrar a formar part de la prestigiosa Agència Magnum (de moment n’és nominada), on podem trobar aquest paràgraf a la seva biografia: “From the premise that the description of the world provided by mass media is reducing the real understanding of the world we live in, her selection of subjects responds to the urgency of completing the portrait or re-launching the debate taking the potential of photography as the raw material for her story-telling.”

 L’obra, les seves reflexions i el concepte creatiu de De Middel m’ha anat ballant pel cap des que vaig escoltar-la i veure-la divendres passat al CaixaFòrum de Barcelona. I m’han provocat altres reflexions.

En l’era de la rapidesa tecnològica i la dictadura de la imatge. En uns temps tan trepidants en els quals rebem uns 3.000 impactes comunicatius diaris, no sabem trobar un llenguatge que ens interpel·li i mogui? Tan atractiu és enfonsar-se al sofà de casa i deixar-se impactar per les llumetes tecnològiques sense més?

 Cert, ens hem acostumat a veure persones mortes i mutilades entre cullerada i cullerada de sopa. De Middel ens demostra –o això intenta, al meu entendre- que la nova interpel·lació mediàtica no passa per més sang i fetge, sinó per més imaginació i creativitat. Mireu sinó les seves fotografies i dieu-me si no us hi heu quedat fascinats, fascinades.

Hem d’aprendre el mateix des de la política i des de l’esquerra? Està per inventar un nou llenguatge comunicatiu des de l’esquerra que interpel·li l’estómac de totes les persones convençudes que la justícia social, els drets humans i la igualtat (o l’equitat, cada vegada m’agrada i em convenç més aquest terme) han de regir la nostra vida pública, la nostra societat? Està clar que la resposta és sí, i que la resposta d’aquest nou llenguatge no és cridar més, ni desqualificar més fort. La resposta és més imaginació i més creativitat. Les idees, les polítiques, les tenim. Les conviccions també. Ens falta el llenguatge, el marc, la cullerada de sopa que ens arriba calentona a l’estómac i ens reconforta. Ens hi posem?

 

Iolanda Pàmies Rimbau

@iolandapamies
Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *