Dialogar no és imposar

“No somos elegidos por Dios, sino por el electorado, por lo tanto, buscamos el diálogo con todos aquellos que ponen esfuerzo en esta democracia.”

Willy Brandt

Fa dues setmanes escrivia sobre perversió lingüística. Avui vull centrar-me en un mot especialment maltractat per algunes opcions polítiques, diàleg. Un mot tan emprat com poc practicat per aquells que militen en la unilateralitat a una banda i una altra. No hi ha diàleg, en la unilateralitat. Perquè el camí unilateral, com el seu propi nom indica, és d’una sola direcció i no admet altres opcions. El diàleg, en canvi, sempre i forçosament, ha de ser un camí de diferents direccions que tenen l’objectiu de trobar-se per a assolir un final consensuat. De fet, llegim a l’Enciclopèdia catalana que diàleg és la “forma discursiva caracteritzada per l’intercanvi d’idees”.

 

Intercanvi d’idees, escoltar i discutir, això és el diàleg.

Tan Rajoy com Torra han demanat diàleg. Alguns i algunes fa molt que el reclamem. Que el reclamem i el practiquem. Però de quin diàleg parlen els dos presidents? Perquè asseure’s a discutir amb idees preconcebudes i immobilistes no és diàleg, sinó voluntat d’imposició, i, per tant, en aquest context l’ús del mot diàleg resulta pervers; pervers, perversió lingüística, de nou. No, això no és diàleg, perquè en el diàleg no hi ha vencedors ni vençuts, sinó consens. I això és el que necessitem.

“Lo que se necesita más bien es un juego de argumentación, en el cual razones motivantes reemplacen argumentos definitivos.”

Jürgen Habermas

 

Iolanda Pàmies Rimbau
Periodista i escriptora
@iolandapamies

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org 

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *