Ciutat: estratègies per reindustrialitzar-la i reverdir-la

En Joan Herrera ha volgut acompanyar-nos als sopars del Club Còrtum, aquest vegada per parlar-nos sobre les ciutats, de com reverdir-les i reindustrialitzar-les. Ens explica que la ciutat és l’escenari d’una capitalisme financiaritzat que té com a característica principal una extracció de la qual es desprèn desigualtat, doncs expulsa milers de persones fora dels límits del sistema i genera un acumulació de riquesa i de poder en poques mans com mai no s’havia vist.

Avui el capitalisme no desplega la seva activitat en la producció de riquesa, sinó en la seva adquisició, no produeix, sinó que acumula i extrau, i aquells que queden fora, que són expulsats i que considera innecessaris, són sistemàticament silenciats.

Quan pensem en ciutats a Europa, tendim a veure les nostres pròpies urbs, però avui, les ciutats que neixen són les megàpolis asiàtiques, africanes o americanes, que són espais de despossessió i d’exclusió, amb una dimensió classista i obsedides per la seguretat.

Aquest marc de vulnerabilitat ve accentuat per l’escenari innegable del canvi climàtic, que tindrà també el seu efecte sobre les ciutats. Existeix, per tant, un conflicte entre la humanitat i la biosfera que obliga a treballar per fer que les ciutats reconnectin amb el seu entorn ambiental. El propi Departament de Defensa dels Estats Units, reconeixia en la revisió quadriennal de la seva Estratègia Nacional de Seguretat que “el canvi climàtic pot exacerbar l’escassetat d’aigua i conduir a increments notables dels preus dels aliments. Les pressions originades pel canvi climàtic influiran la competència pels recursos, al mateix temps que suposaran càrregues addicionals per a les economies, societats i institucions d’arreu del món. Aquests factors són multiplicadors d’amenaces que agreugen factors de pressió existents a l’exterior com la pobresa, la degradació ambiental, la inestabilitat política i les tensions socials”.

Herrera recorda a Pierre Calame, per qui l’Estat assegurava la coherència horitzontal de les societats, mentre que l’empresa garantia la vertical de les nostres societats, al menys dins al segle XX. Però l’arribada del nou segle obre tres crisis: Les relacions entre societats que han de governar els bens comuns globals, les relacions entre els éssers humans i les relacions entre la humanitat i la biosfera, i és aquesta tercera la que farà que s’accentuïn les dues anteriors. Hem entrat a lAntropocè, una nova era geològica caracteritzada per l’impacte cada cop més massiu de les activitats humanes a la biosfera.

Què fer? Des de quin marc?

Cal fer una transició cap a societats sostenibles si no hi ha una transició cap a ciutats sostenibles. Cal identificar els que poder ser els actors palanca, aquells que sense ser el més poderosos ni els més nombrosos tenen la capacitat d’organitzar la gent al seu voltant. I la ciutat i el seu territori, malgrat els obstacles institucionals i els sistemes intel·lectuals, és el marc on trobar-los.

És la ciutat on millores pot construir el comú. I no es tracta de conviure, sinó de construir i de cooperar. I cal també plantejar governs que en el marc de l’urbà, responguin a la realitat. No ens serveix el govern de la ciutat compacta mentre no siguem capaços de respondre a aquelles persones que viuen a una urbanització que no ha construït ciutat.

Herrera ens posa com a exemple les inundacions que va viure ara fa un any París. La forma de donar-li resposta requereix una gestió del territori i la seva realitat periurbana, on el centre urbà que no és ciutat es pugui interconnectar amb la ciutat compacta que l’envolta. I això requereix d’estratègies de mobilitat, de sobirania alimentària i energètica, i crear un marc on l’entrada i la sortida dels diferents fluxos que genera la ciutat disposin d’una estratègia integrada, doncs en cas contrari, sense aquest marc institucional, només tenim un lliure mercat amb una lògica que ja sabem cap a on ens condueix.

Cal doncs promoure intercanvis locals, reduir deixalles, desenvolupar una mobilitat suau. Però si no som capaços de transformar el marc institucional, podem caure en el risc de la síndrome de la minaria salvada en mig d’una humanitat sumida a la distopia.

Conquerir els carrers i els sostres

 El camí passa per l’impuls de les energies renovables i per assolir la idea de l’autoabastiment. Un fet cabdal, doncs darrera del control de l’energia es creen una bona part de les relacions de poder i de domini existents a les nostres societats.

Les energies renovables han aconseguit la paritat a la xarxa, això vol dir que el seu cost és igual que el de l’energia produïda per la crema de combustibles fòssils. I una de les seves conseqüències és que avui les guerres pel control de les fonts energètiques s’hagin traslladat al control polític dels instruments per captar l’energia.

D’aquí la idea de reconquerir el carrer i els sostres per fer que la ciutat deixi de ser una abocador energètic per esdevenir un espai protagonista en estratègies d’autoabastiment.

Segons càlculs de l’International Renewable Energy Agency, el consum energètic de la ciutat es distribueix en un 37% que es destina a escalfar les llars, un 32% al transport, un 27 a l’electricitat i un 4% a refredar; unes proporcions que varien en funció de la latitud, però que ens indiquen que cal desenvolupar una doble estratègia de reducció del consum energètic del transport i de reducció de l’abastiment energètic residencial.

I això vol dir reconquerir l’espai públic. A Barcelona, una ciutat on el cotxe privat no predomina de la mateixa forma que a altres llocs, el vehicle privat representa el 15% de la mobilitat, però ocupa el 60% de l’espai públic.

Avui el cotxe és el principal consumidor d’energia de la ciutat i el principal causant de la mala qualitat de l’aire: 1,3 milions de morts a nivell global, 15 milions de ferits, centenars de milions afectats per la mala qualitat de l’aire. I la contaminació també afecta de forma directa a l’economia. A una ciutat com Lima  la pèrdua de riquesa a causa dels problemes de mobilitat arriba al 10% del seu PIB.

Així cal reconstruir una nova piràmide de la mobilitat que tingui a la seva base el desplaçament a peu i la bicicleta i per sobre el transport públic –preferentment electrificat- desprès el vehicle compartit i finalment, només com a excepció, el cotxe privat.

L’electricitat com a palanca

L’altre espai de transformació és el de la ciutat com a espai de consum energètic. El seu origen és una relació llunyana amb l’energia, seguint un esquema segons el qual aquesta estava vinculada amb l’extracció i la producció en grans centrals, i esdevenia un factor de domini.

Però avui, per primer cop a la història de la humanitat, la relació entre l’energia i els consumidors no ha de passar per grans extraccions i grans consumidors. Les energies renovables avui, i en particular l’autoconsum, poden democratitzar la relació entre la humanitat i l’energia, per fer que deixi de ser un relació de poder.

Un estudi recent de la European Renewable Energies Federation, conjuntament amb Greenpeace i Amigos de la Tierra explica com, en el marc europeu, és possible l’abastiment elèctric per a més de la meitat de la població. L’autoconsum pot arribar a ser del 19% per al 2030 i del 45% pel 2050.

O per aconseguir-ho el problema que cal afrontar no és tècnic, sinó polític. Les resistències del sector, del mateix sector que inverteix en renovables, és extraordinària. Per ai`xo hem de parlar de democratitzar l’energia.

La proposta és simple: que la ciutat doni la batalla que mai no va donar  per reconnectar-se amb la biosfera a través de noves fórmules de consum energètic.

Però assolir-les suposa noves estratègies:

  1. El sol és de tots. Els terrats també.- Si el sol és de tots hem de garantir com fem que els instruments i l’espai físic per al seu aprofitament garanteixin el màxim l’aprofitament comú. Si existeix una legislació laboral que en el treball les lleis, al menys formalment, no siguin exclusivament les del mercat, si existeix una normativa urbanística que entén que els aprofitament no han de ser exclusivament privats, formalment un altre cop, si el que és un bé comú no pot regir-se per la lògica mercantil, l’aprofitament del sol i del vent tampoc.
  2. Les xarxes de distribució.- És imprescindible que les xarxes de distribució siguin públiques i no depenguin d’aquells que deixaran de guanyar molts diners si hi ha una dimensió comuna de l’energia. Un exemple és Munich, on l’empresa pública de serveis i distribució garanteix uns dividends de 500 milions d’euros anuals que reverteixen a la ciutat i en el bé comú.
  3. La informació és de tots.- No hi ha canvi possible si la informació sobre la producció i el consum és propietat de les empreses subministradores. És fonamental que el coneixement no es privatitzi com pot passar amb la incorporació de comptadors intel·ligents que siguin propietat de les companyies elèctriques.
  4. La inversió col·lectiva.- La inversió por i ha de ser col·lectiva i es pot fer a través de dinàmiques que desplacin l’estalvi financer cap a figures d’inversió en les renovables. A Copenhaguen, Dinamarca, el 50% de les inversions són de caràcter cooperatiu.
  5. Fem verda la ciutat, reindustrialitzem la ciutat.- Es tracta de reverdir la ciutat reindustrialitzan-la, creant un teixit productiu no deslocalitzable. I les estratègies han de suposar una dimensió col·laborativa entre el sector productiu i la ciutadania. Es tracta d’una política industrial activa, que aplegui diferents sectors econòmics. Els exemples són diferents: Friburg fa que cada veí o empresa pugui anar a un centre on les empreses s’apleguen per crear propostes de rehabilitació i instal·lació d’energies renovables que es poden arribar a finançar total o parcialment pels estalvis energètics que s’aconsegueixen.
Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *