A bord

Sembla que alguns senyals apunten que s’acosten temps de diàleg i negociació. Pel primer es recomana respecte per l’interlocutor, encara que les paraulades dites fins fa poc, d’una banda i l’altra, no ajuden a tenir un indici d’esperança. Per la segona, es requereix ser capaç d’aportar elements sòlids i reconeguts per l’intercanvi. I fer-la amb prudència, decisió ferma i eficàcia. I d’aquí és on plora més la criatura. Partint d’un sentiment legítim com és la voluntat d’assolir el millor per al país, Catalunya, (on la independència seria una via, entre d’altres, a considerar), en aquest moment cal plantejar-se si el que hi ha al sarró i qui diu que el porta, ens serveixen per a les següents etapes del viatge, per les properes apostes de futur.

Empesos fins ara per masianismes d’astúcia amb preavís, i posteriorment per la tossuderia monotema sota el cant del “tenim pressa, fem-ho com sigui”, a cada bugada hem anat perdent llençols i coixineres. En efecte: quina força no es tindria si –fins i tot raonant dins el supòsit d’haver triat com a camí per arribar al benestar desitjat la independència – s’hagués escoltat els serveis jurídics propis; si no s’haguessin generat documents estrafolaris i malgirbats de transició; si s’hagués mantingut un mínim de rigor l’1-O, amb observadors internacionals reals i no de vacances pagades, acudint els responsables de l’aventura als seus corresponents col·legis i no amagant-se (president inclòs), o evitant canviar les regles del joc a mig votar, cercant només l’impacte mediàtic i no un mínim de capteniment presentable internacionalment; si s’haguessin convocat eleccions; si des de fa anys s’hagués assistit a les reunions d’àmbit estatal, encara que fos només per donar a conèixer el posicionament propi.

Diu un savi que “no hi ha mals negocis sinó negocis mal portats”, i des del principi, i encara més a mesura que s’anava enverinant el tema i dividint la societat, el “procés” ha estat portat per persones possiblement addictes, que òbviament generaven addicció, però manifestament maldestres.

El benestar i la capacitat d’autogovern de Catalunya és un objectiu que es va iniciar fa molt temps, que no va inventar un president enllepolit per la massiva assistència a la manifestació que reclamava l’estatut votat. En l’època recent, ve de temps de la dictadura, de reunions arriscades, de la tossuderia múrria de Tarradellas, de l’esforç de molts, en el dia a dia, en entitats culturals, a les escoles, en petites i grans accions de tota mena i arreu. Sí, també en l’esforç dels convergents –no tot va ser per la pela-, dels socialistes, del PSUC i els seus successors, dels democratacristians, i de tanta gent anònima que aportava el que podia: utilitzant i donant suport a la llengua, a la cultura pròpia, votant els representants que els semblaven més adients per millorar la situació social, econòmica i política… Amb errors i encerts, amb paciència però sense pausa, en una direcció volguda, aleshores sí, per una gran majoria.

Algú ha demostrat que la feina feta a corre-cuita és millor que la feta amb consciència i el temps necessari? No seria millor deixar un país més sòlid i cohesionat, més ric i solidari, per als nostres fills, que, per un “subidón” d’adrenalina, recular i perdre una o més dècades d’esforç? Fins els jugadors de pòquer saben que cal esperar la ronda adient, que cal saber de quin capital disposem, i del que disposa el contrincant. Però no. Se’ns va demanar tot el capital social (amb una resposta extraordinària), per jugar-se’l irresponsablement en un sol envit, en el pitjor moment, amb una dreta centralista amb tot el poder, i que a més se sabia que feia trampes. Amb una eufòria orgiàstica, buscant el “com més pitjor, millor”, es va assolir el “com més pitjor, pitjor”.

Com pots ser que es continuï apel·lant a l’esforç de la ciutadania, quan fins ara s’ha demostrat que es malbarata a canvi d’un protagonisme efímer i esperpèntic? Fins quan es continuarà practicant allò de què “ha dit el pare que llaureu, que després berenarem”? De fet, ara ja no es tracta de berenar sinó només de salvar la pell d’uns quants.

No, Catalunya no es pot permetre més el luxe d’estar governada (és un dir) pels matussers. Prescindim de la justícia “espanyola”, de les rebel·lions, de les sedicions, de les malversacions, que segueixen el seu llarg i tortuós curs. Aquí, com a mínim, hem de tenir el dret a jutjar els “cervells” d’aquest nyap per un delicte de malbaratament de la il·lusió de la gent i de dècades d’aquell esforç que, malauradament, els ha permès assolir l’immerescut  lloc on són ara; de la voluntat esperançada dels que veient l’edulcorat prospecte d’Ítaca es van embarcar; que van quedar astorats quan veieren que els feien remar perquè no hi havia motor; que trontollaren en xocar amb els esculls, i que ara, amb alguna oficialitat volent continuar amb el bunga-bunga, els demanen que tornin a agafar els rems per treure’ls de les roques on ells els han portat, moltes milles enrere del punt de partida, on ja ni tan sols s’albira l’illa somniada. El problema no és la voluntat d’un poble d’assolir la gestió del seu destí, on cadascú tria el camí que creu més adient, independència inclosa. El problema és el mal ús que se’n fa d’aquesta voluntat, si es diposita en mans de segons qui.

Ja n’hi ha prou!, cal emetre el veredicte popular, mitjançant les urnes, les de debò. I fer-los fora, no per delinqüents, sinó per sapastres.


Antoni Cisteró 

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *