45 anys de l’ocupació de la SEAT: La conquesta de la representativitat obrera

Ara fa 45 anys, el 17 d’octubre de 1971, en una assemblea celebrada a Vallvidrera, es va acordar l’entrada dels acomiadats a la SEAT, l’endemà dia 18 amb l’objectiu d’exigir la seva readmissió.

Prèviament, des de la Comissió Obrera de la SEAT s’havia fet un intens treball dins i fora de la fàbrica, en altres empreses.

A les 5 i 10 minuts de la matinada alguns dels acomiadats entren a la fàbrica barrejats entre la riuada de  treballadors del torn del matí. Es dirigeixen al Taller 1 i es fan diverses assemblees acordant l’exigència de la readmissió efectiva dels acomiadats. Es va al Taller 2, al 3, al 4, al 7 i a Foneria; s’incorporen els treballadors de les oficines i s’arriba a paralitzar totalment la fàbrica. 8.000 treballadors es dirigeixen a les Oficines Centrals per comunicar a la direcció els acords de l’assemblea.

Allà ja els esperen els vigilants i la policia. Els treballadors fan una sentada cridant: ¡Readmisión, que baje la dirección! i s’acorda en assemblea enviar una delegació a plantejar les exigències a direcció. La resposta és que se’ls expulsa de la factoria i entra la policia a peu i a cavall. Els treballadors es refugien al Taller 1.

S’intenta dialogar amb la policia mentre es consolida la unitat dels treballadors, establint les següents reivindicacions:

  • Readmissió dels acomiadats
  • Garanties de que no hi haurà represàlies
  • Discussió amb els treballadors sobre la base del conveni aprovada en les assemblees

Al migdia queden cinc o sis mil treballadors al Taller 1. A la tarda comencen els ultimàtums cada quart d’hora. Cap a les 5 de la tarda entra la policia al Taller 1 amb l’ordre de Governació de desallotjar SEAT a qualsevol preu.

ruiz-villalba-esquela-1La policia usa gasos lacrimògens i els treballadors es defensen amb el que tenen al seu abast: peces, cargols i eines. Els enfrontaments van pujant d’intensitat fins que la policia dispara. Així són ferits alguns treballadors, entre ells Antonio Ruiz Villalba, de 33 anys,  que rep trets a l’estómac a causa dels quals morirà el dia 1 de novembre.

Un dels testimonis dels fets, Julian Delgado, ho recorda així: “A media tarde se oyeron unos disparos por el fondo de la factoría; un poco después se sintió la sirena de una ambulancia que a toda velocidad se dirigía al lugar donde habían sonado los disparos. Un cabo primero de un pelotón de agresivos químicos que había consumido toda la munición se incorporó a la sección del teniente Costas, le informó de que a un obrero le habían pegado un tiro en el estómago y que se lo llevaban muy grave. El autor había sido un policía de Caballería que, junto con otro compañero, había sido acorralado por un numeroso grupo de productores; les tiraron de sus cabalgaduras y, cuando se les echaron encima, uno de ellos disparó con su pistola. Un grupo de policías cercano, al oír los disparos, acudió al lugar y pudo rescatar a sus compañeros, que estuvieron a punto de ser linchados”.

Durant 14 hores els treballadors ocupen la fàbrica de la Zona Franca i reforcen la seva unitat, consciència de classe i combativitat.

A partir d’aquest moment es desencadena una onada de solidaritat mai vista fins aleshores. Hi ha accions solidàries a les fàbriques, a la universitat i al carrer; es mobilitzen les comissions de barri i els intel·lectuals; la premsa i la ràdio estrangeres es fan ressò de la lluita. Hi ha vaga a SEAT i a moltes empreses de Barcelona i d’altres localitats; es fan manifestacions i accions a Catalunya, a Astúries, Madrid, València…; també a Ginebra, Paris, Bordeus, a Itàlia…; es genera una solidaritat econòmica molt important.

La consigna de la clandestina Assemblea Obrera de l’1 de novembre és: ¡SEAT VENCERÁ! ¡LA CLASE OBRERA VENCERÁ! Les reivindicacions inicials es converteixen en:

  • Libertad de todos los detenidos
  • Anulación de todas las sanciones
  • Readmisión de todos los despedidos
  • 3.500 ptas. de aumento mensual
  • Anulación del Reglamento de Régimen Interior
  • Derecho de asamblea y de huelga
  • Negociación con los auténticos representantes obreros

Dies després, el 7 de novembre de 1971, al caliu de les mobilitzacions obreres, es funda l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí Nou de Barcelona.

Sense aquest 18 d’octubre no s’hagués complert la profecia d’un dels acomiadats, Adriano Maseda: “Tornarem a entrar a la SEAT i ho farem per la porta gran!” S’aconseguirà l’amnistia laboral el 16 de juny de 1977.

Durant aquests anys, la que havia de ser l’empresa model del règim franquista s’erigeix en referent de la lluita antifranquista en la qual es forgen milers de quadres sindicals i polítics.

 

2016-10-13-photo-00001041

 

Carles Vallejo Calderón

Sindicalista

 

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *